El viatge havia començat, i havia començat feliçment amb un suau cel blau i una mar en calma.
La van seguir fins a la coberta. Tot el fum i les cases havien desaparegut i el vaixell es trobava en un ampli espai de mar molt fresc i net, encara que pàl·lid a la llum de l’alba. Havien deixat a Londres assegut sobre el seu fang. Una primíssima línia d’ombra s’estrenyia en l’horitzó, a penes prou gruixuda per a suportar el pes de París que, no obstant això, descansava sobre ella. Estaven lliures de camins, lliures de la humanitat i la mateixa gaubança per la seva llibertat els recorria a tots.
El vaixell avançava amb pas ferm entre petites ones que el bufetejaven i, després, s’esvaïen com a aigua efervescent, deixant una petita vora de bombolles i escuma a banda i banda. El cel incolor d’octubre estava lleugerament ennuvolat, com si es tractés d’un rastre de fum d’una foguera, i l’aire era meravellosament salat i enèrgic. De fet, feia massa fred per a quedar-se quiet. La Sra. Ambrose es va abraçar al seu marit i, mentre s’allunyaven, es podia veure, per la forma en què la seva galta inclinada s’acostava a la d’ell, que havia una cosa privada de comunicar-li.